dilluns, 17 de novembre del 2014

Canicross de Tossa de Mar

El nostre primer canicross superat amb èxit!
Aquest dissabte en Tom i jo vam còrrer el nostre primer canicross i la veritat és que em va sorprendre lo bé que ho va fer en Tom. Al arribar el pobre es va estressar una mica ja que hi havia molts gossos acumulats per passar el control veterinari, i la sortida va ser bastant caòtica... tot i això vam estar relativament tranquils tota l'estona i vam sortir bastant endavant. Sortida com he dit una mica estressant però molt emocionant també, quina passada! 

Durant tota la cursa en Tom es va portar super bé, estirant gairebé tota l'estona, sense parar-se massa a olorar els altres gossos i esquivant totes les basses! Nose pas què farem el dia que haguem de travessar un riu si o si... és molt finolis i no li agrada gaire mullar-se. Vam sortir en les primeres posicions i tot i que ens van anar avançant gent a la pujada (per culpa meva...) vam quedar en la posició 58 d'un total de 225 participants. Tot i que hem de seguir entrentant molt, sobretot jo, estem molt contents!!!



Per altra banda, l'Edu amb la Trufa també ho van fer molt bé i també era el primer cop que corrient junts! Espectacularment graciosos!!!


En definitiva va ser un molt bon inici de temporada. Ens ho vam passar genial i ens va fer un dia preciós que vam aprofitar després de la cursa anant a la platja de Tossa. També voldria afegir aquesta foto que he trobat i m'ha agradat moltissim. No se qui és, així que si algú ho veu i ens ho vol dir ens agradaria molt saber-ho! (Igualment si voleu que esborrem la fotografia la treure'm immediatament...)

Perquè no hi ha res millor que compartir un esport que ens apassiona amb els nostres companys més fidels i de la mateixa manera que ells no ens fallarien mai, nosaltres també hem de ser-hi quan ells més ho necessitin! 


dijous, 13 de novembre del 2014

L'arnés de tir

El reglament de canicross de la FCEH especifica com ha de ser l'arnés de tir de la següent manera: Haurà de ser un arnés de tir, tot i que s'admetran alguns arnesos de passeig sempre que compleixin les seguents especificacions.

- Haurà de ser resistent per que el gos no el pugui trencar
- Haurà de protegir el gos dels fregaments durant el tir. Per això les zones de contacte amb la pell del gos hauran de ser de material no abrasiu ni tallant. Les zones d'impacte hauran de ser encoixinades (coll i esternon). Els equips amb gossos de pèl curt hauran de tenir en compte especialment aquestes consideracions.
- Haurà de permetre l'extensió normal de les potes del gos sense impediments.
- Disposarà d'una corda en l'extrem final per unir-lo a la línia de tir.
- Estaran explícitament prohibits els arnesos de passeig senzills que creuin horitzontalment per davant les potes davanteres.

(També ens recomana utilitzar un arnés creuat a l'esquena per repartir millor la força.)

Tot i que en Tom ha corregut uns dies amb un arnés senzill de passeig, ara ja té el seu arnés de tir. És important que correm amb un arnés adequat ja que si no podem provocar lesions al nostre gos. Realment la diferencia per a ells és molta. Primer de tot perquè treballen més còmodes amb un arnés de tir. Aquests s'adapten perfectament a la seva morfologia (sempre que siguin de la talla adequada) i reparteixen el pes que han d'aguantar de manera que no els perjudica en la seva salut. Per contra, si utilitzem un arnés de passeig normal o un collar, d'entrada ja notarem que el gos no té tantes ganes d'estirar i si ho fa, es pot fer mal. Amb els gossos de pèl molt curt, com és el cas d'en Tom, s'ha de vigilar molt que les zones on hi ha més fregament estiguin perfectament encoixinades. Abans no he trobat l'arnés adequat n'he provat tres de diferents. El primer el vaig descartar perquè tenia unes anelles de plàstic al voltant del coll que no em van acabar d'agradar. El segon era molt rígid i s'adaptava molt malament a la seva forma i l'últim si que li anava perfecte. A la foto podeu veure com la corda del fina de tot li arriba fins a la cua, amb la qual cosa quan estira aquesta sobre passa el seu cul estalviant-li abrasions de cap tipus. És interessant, si aneu a còrrer de nit, que l'arnés tingui reflectants per que se'l vegi bé! Demoment, posar-li l'arnés és tota una odissea, ja que no s'obren per cap lloc i els hi hem de col.locar com si fos una samarreta. 

dimarts, 11 de novembre del 2014

Entre poc i massa

En el canicross, el gos sempre haurà de còrrer per davant nostre o bé al nostre costat a l’altura de les potes de radere, però mai podrà situar-se a la nostra esquena. Així doncs, estem obligats a seguir el ritme del gos. Sovint pot passar que el gos vagi massa ràpid i ens estiri excessivament i per contra, pot passar que no corri suficientment i l’adelantem. En qualsevol dels casos cal que ensenyem al gos i  trobem un terme mig en el que ens estiri lleugerament, que ens ajudi a progressar sense fer-nos caure o sense anar massa lent. La sensació de contacte al gos li resultarà agradable i això farà que tingui més ganes de seguir i tirar endavant. No és fàcil trobar aquest equilibri, però amb paciència i entrenament s'aconsegueix.

Si el gos estira excsessivament:



Si el nostre gos té molta energia i moltes ganes d’estirar-nos cal que abans de lligar-nos correm separats un o dos kms. Vindria a ser un escalfament per nosaltres i un desfogament per al gos. Correrà lliurement amunt i avall i gastarà aquella energia que li sobra i així quan ens lliguem no estirarà tant. Si tot i això estira massa, podem intentar introduir alguna ordre per què afluixi el ritme. Podem provar d’estirar la línia de tir alhora que diem en veu alta una paraula clau, curta, que volem que associï a la ordre d’anar més a poc a poc. En Tom, per exemple, sap que ha d’anar al meu ritme sense estirar quan li dic “junt”. Al principi serà necessari acompanyar la paraula del gest. Però amb el temps, donant la ordre serà suficient per a que estiri menys fort. És important també no frenar-los excessivament doncs és possible que deixin d'estirar definitivament. Com he dit cal trobar l'equilibri!

Si el gos no estira:


Si el nostre gos no estira i es queda enrere o es situa per radere nostre pot significar diferents coses. La més probable és que no estigui prou motivat. Per altra banda és possible que es trobi malament o incòmode per alguna cosa. En qualsevol dels casos cal que observem i sapiguem “escoltar” el que ens diu el nostre gos. Sabrem que està desmotivat si s’entreté molt, es distreu per qualsevol soroll o olor etc. És molt important que sapiguem veure si el nostre gos es troba bé ja que per ells seguir-nos és la única cosa que importarà quan anem a correr. Si detectem aviat qualsevol cosa que li pugui passar ens estalviarem problemes més greus. Els problemes més freqüents poden anar des d’una mala hidratació, al mal d’articulacions per un excés d’entrenament, una mala digestió o alguna ferida als coixinets de les potes. Mes endavant penjarem més informació sobre la cura i la salut dels nostres gossos canicrossers. 

Tornant al tema de la motivació, podem solucionar-ho de moltes maneres. La més bona i que personalment va funcionar-me millor (perquè en Tom no corria prou a les baixades) va ser portar-lo a una cursa. Suposo que quan corriem sols no entenia perquè havia d’anar ràpid però al veure l’altra gent corrent més que ell se li va encendre la vena competitiva i m’estirava més que mai. Per tant, una bona manera de motivar al teu gos (i també a tu mateix!) és fer alguna cursa de tant en tant. 

Les curses de canicross van des dels 5km als 10km i es solen realitzar per pistes forestals i corriols intentant evitar sempre l’asfalt i amb menor desnivell que les curses de muntanya. No obstant, una altra bona opció és còrrer en curses de muntanya. La majoria permeten portar gossos i d’aquesta manera el teu gos s’anirà acostumant a còrrer envoltat de gent.


Anirem penjant fotos i vídeos sobre consells i exercicis que podeu fer amb els vostres gossos per millorar la tècnica!


Per què canicross?

Còrrer sempre ha format part de la meva vida. He practicat mil i un esports i còrrer sempre ha estat present i molt important en el meu dia a dia. En bàsquet, triatlons, curses per asfalt, curses de muntanya i ara també amb el meu gos, en Tom. 



Aquest peque d'aquí té tres anys, és un pointer i també és el millor gos que hem tingut mai a casa. És molt tímid, mandrós i fredolic però també molt simpàtic amb qui es porta bé amb ell i molt fidel. Des de ben petit quan tenia un anyet i poc i jo em vaig aficionar als triatlons que ja me l'emportava a còrrer. Un cop passada la dèria dels triatlons per l'excessiu grau de compromís i entrenament que això implicava, vaig començar a correr per gust, en curses populars, de muntanya, mitges maratons etc. Durant una cursa de muntanya, recordo veure a l'arribada a meta un home amb el seu gos lligat a la cintura. Automàticament pel meu cap hi va aparèixer en Tom. Nosaltres també podriem còrrer junts i seria molt millor que anar a les curses sola! 

Molt decidida em vaig informar del material que necessitava, vaig buscar calendaris i competicions i vaig posar-me a entrenar igualment amb en Tom, però aquest cop lligats. El primer dia va ser horrible. Ell estava acostumat a correr deslligat per la muntanya, amunt i avall, per on a ell li donava la gana. Al principi, anar lligat per a ell no era cap impediment i m'arrossegava marges amunt i avall, cap a un costat i cap a l'altre del camí i no hi havia manera de que anés per on jo volia. El segon dia però, ja va ser una mica diferent. Va començar a captar la idea i anava al meu ritme, al meu costat. No m'estirava, però ja era molt que anés per on jo volia anar i no al revés! 

A partir de llavors, hem anat entrenant junts i cada dia millorem a passos de gegant. Ara m'estira durant tot l'entrenament, gairebé no es para a ensumar bestioles i el millor de tot és que el veig més feliç que mai! Així doncs, de la manera més tonta hem descobert què és el canicross i ens encanta. La sensació de coordinació i cooperació amb el teu gos, que saps que et seguiria fins a la fi del món, és increïble.